[cat] Aquest article analitza alguns usos de la malaltia com a metàfora en la literatura de les darreres dècades, i, més específicament, en la poesia d’experimentació. Examina, també, l’ús recurrent de la imatge de la malaltia en els <em>estats de la qüestió</em> formulats recentment entorn de la producció literària catalana, que especulen sobre la salut del sistema cultural i sobre les receptes que caldria aplicar-hi per convertir-lo en <em>normal</em> o saludable. En el corpus textual que l’assaig pren com a base, el símil patològic serveix un propòsit doble i antitètic: d’una banda, evoca la idea d’una escriptura al llindar de l’extinció a causa de la crisi de la retòrica i del subjecte de l’enunciació poètica, i, d’altra banda, esdevé un motor per a la renovació literària. Paradoxalment, doncs, la cultura catalana utilitza la hipocondria i la terminalitat com a camins preferents d’una subsistència que s’articula a partir de la combinació de fases depressives que dictaminen la mort de la literatura i fases eufòriques que en construeixen un relat triomfalista.