L'anàlisi de les traduccions indirectes en vers: el cas de la poesia xinesa en català

Abstract

[eng] Un dels principis més ben assentats de la lingüística moderna, l’arbitrarietat del signe, va ser situat al capdamunt d’una jerarquia de principis per un dels estudiants de Saussure. Ens sembla evident que l’arbitrarietat del signe és a la base del problema principal de la traducció: què vol dir «equivalència» i de quines maneres es pot mesurar. La bibliografia sobre el problema teòric de la traducció és extensíssima justament perquè es tracta d’un tema recurrent al voltant de la diversitat dels constructes culturals en què es concreta la unicitat universal de la facultat del llenguatge. Abordarem aquí un cas culturalment complex, com és el de les traduccions catalanes modernes de poesia xinesa clàssica. A la diferència de concepcions estètiques se suma la distància tipològica entre les dues llengües i, doncs, moltes distàncies a mesurar entre productes interpretats com a eficaçment expressius i artístics i, en la mesura que ens cal avaluar, equivalents a banda i banda de tots els ponts. Les diferències en les maneres de dir les coses són virtualment innombrables. Aquí aplicam una manera de donar-ne compte que arranca de la Teoria de l’Optimitat (TO) (McCarthy / Prince 1993), una teoria que, com és ben sabut, pretén explicar la relació entre formes efectivament produïdes pel parlant i formes subjacents mitjançant l’ordenació particular que cada sistema lingüístic fa d’uns principis de la gramàtica que es postulen com a universals. </span>